EL DIARI DEL PLE - març 2008

SEQUERA: MESURES QUE ARRIBEN TARD I MALAMENT

Tard i malament. Les mesures que a corre cuita s’estan adoptant a fi de pal·liar la greu situació de sequera són l’expressió més evident d’uns governs tripartits, el català i el local, que massa sovint van a remolc dels esdeveniments. A nivell nacional, el Govern de la Generalitat ha perdut un temps valuós per tal d’evitar les restriccions que comencem a patir. Reutilització, dessal·linització (excel·lent) però, ara, precipitadament, transvasaments insostenibles des del Ter (mai no s’havia transvasat un volum similar d’aigua) i, d’amagat, des del Segre al Llobregat. El Tripartit està essent víctima del seu discurs demagog sobre l’aigua que va perpetrar des de l’oposició. I, mentrestant, continua renunciant a l’opció que avui per avui sembla més sensata: el transvasament del Roïne, el riu més cabalós del sud de la Mediterrània. A nivell local, l’Equip de Govern de Terrassa modifica l’ordenança de l’aigua un més després d’haver renunciat a fer-ho a instàncies de CiU, aleshores amb un plantejament que prioritzava les mesures de foment de l’estalvi. Ara, per contra, el Tripartit local decideix prioritzar les polítiques sancionadores. La bona notícia: l’actitud responsable dels terrassencs i terrassenques.

DIGNITAT INSTITUCIONAL

Vergonyosa la visita del Secretari d’Estat Víctor Morlán a l’Estació de la Grípia. Vergonyosa l’actitud de l’alcalde promovent un acte d’electoralisme inadmissible a tres dies de l’inici de la campanya. El PSOE, que governa a l’Ajuntament, al Consell Comarcal, a la Diputació de Barcelona, a la Generalitat i a l’Estat, ja fa temps que ha perdut les formes i actua com si el país fos la seva finca privada. Víctor Morlán ha estat el responsable de la crisi ferroviària més greu de tota la història de Catalunya, el principal exponent, amb Magdalena Álvarez, d’una Espanya incompetent i arrogant. I encara té la vergonya de passejar-se per Terrassa a visitar una estació que fa tres anys que hauria d’estar inaugurada. I, mentrestant, l’Alcalde li riu les gràcies en un acte de sucursalisme i submissió sense precedents. Morlán hauria de venir a Terrassa només a demanar disculpes i Pere Navarro, simplement, hauria de ser capaç de fer respectar la Institució que representa.

Evidentment, el Grup Municipal de Convergència i Unió no va voler fer de comparsa del PSOE i no va assistir a l’acte electoral de la Grípia. Perquè nosaltres encara tenim dignitat institucional.

YES WE CAN

Barack Obama és un dels personatges més extraordinaris del panorama polític mundial. Obama parla d’intangibles: d’esperança, de justícia, de llibertat, de dignitat. És capaç de definir nítidament un “nosaltres” col·lectiu. “Yes we can” és un discurs mobilitzador, que apel·la el més interior de cada americà per desplegar tot el potencial humà de la nació. Avui per avui, Obama és una de les expressions més genuïnes d’allò millor que té la Política.

L’amic Damià Calvet em fa arribar una perla: la transcripció en anglès i la traducció en català del video “YES WE CAN” de Barack Obama.

Gaudiu-ne: és la força de les paraules que permeten dibuixar horitzons d’esperança col·lectiva:

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Era un credo escrit en els documents fundacionals que declararen el destí d’una nació.
Yes we can.
Sí que podem.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Ho xiuxiuejaven els esclaus i els abolicionistes quan obrien el camí de la llibertat.
Yes we can.
Sí que podem.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Ho cantaven els immigrants quan partien de costes llunyanes i els pioners que empenyien cap a l’oest contra implacables erms.
Yes we can.
Sí que podem.
It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Era la crida dels treballadors que s’organitzaven; de les dones que reclamaven poder votar; d’un President que va escollir la lluna com a nova frontera; d’un Rei que ens va portar al cim i ens va assenyalar el camí cap a la Terra Promesa.
Yes we can to justice and equality.
Sí que podem per la justícia i la igualtat.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Sí que podem per les oportunitats i la prosperitat.
Yes we can heal this nation.
Sí que podem guarir aquesta nació.
Yes we can repair this world.
Sí que podem reformar aquest món.
Yes we can.
Sí que podem.
We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.

Sabem que la batalla que ens espera serà llarga, però recordeu sempre que no importen quins obstacles s’interposin al camí, res pot interposar-se en el camí de l’empenta de milions de veus que volen un canvi.
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics… they will only grow louder and more dissonant.
Hem estat advertits que no podem fer-ho per la cridòria dels escèptics... cada vegada serà més fluixa i més discordant.
We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.
Ens han demanat que ens aturem i que tornem a la realitat. Hem estat avisats contra l’oferiment de falses esperances al poble d’aquesta nació.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Però en la sorprenent història d’Amèrica, mai no hi ha hagut res de fals en l’esperança.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggest; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea:
Yes. We. Can.
Avui les esperances de la nena que va a una escola ruïnosa a Dillon són les mateixes que els somnis del nen que aprèn pels carrers de LA; recordarem que alguna cosa està passant a Amèrica; que no estem tan dividits com diuen els nostres dirigents; que som un poble; som una nació; i que junts començarem el proper gran capítol de la història d’Amèrica amb tres paraules que ressonaran de costa a costa, des del mar fins al cel:
Sí Que Podem.

PSC: EL CRISPADOR CRISPAT

Llegeixo, perplex, que el PSC de Terrassa ahir va fer una roda de premsa per acusar CiU de “crear crispació a la ciutat i dividir el moviment veïnal terrassenc”. Protagonitza la roda de premsa el primer secretari local del PSC, Josep Ballart. Aquesta sola dada ja seria suficient per desacreditar qualsevol plantejament dels socialistes: Ballart és la metàfora vivent de la interferència, des del poder i amb les eines del poder, a les entitats socials, culturals, veïnals de la nostra ciutat. Fins i tot, l’actual president de la Federació d’Associacions de Veïns de Terrassa, en un acte inèdit, va haver de denunciar públicament les pressions de Josep Ballart en el funcionament ordinari de l’entitat.

Els arguments emprats pel PSC, a l’hora de fonamentar les acusacions es mouen també en el terreny del surrealisme:

Primer. “L’Associació per a la Millora de Ca n’Anglada ha emprat el revers d’una pancarta electoral de CiU per expressar les seves reivindicacions. Aquesta és la prova evident que CiU és al darrere de l’entitat.” El moviment okupa a Terrassa va utilitzar pancartes reciclades de CiU en diverses ocasions i, òbviament, mai ningú no va atrevir-se a fer cap afirmació com aquesta. És simplement absurd. Una altra cosa, però, és que l’Associació hauria de retirar immediatament aquesta pancarta. No tenia cap autorització per fer-la servir.

Segon. “Josep Rull s’ha reunit i es reuneix amb l’entitat”. I tant. Moltes vegades. Totes les que faci falta. No només amb aquesta entitat sinó amb totes les de Terrassa. Aquesta és la nostra obligació com a representants dels ciutadans. I quan ens reunim amb l’Associació per a la millora de Ca n’Anglada compartim plantejaments i, evidentment, tenim discrepàncies. Paradoxalment, CiU no s’oposa a la implantació de la zona blava a Ca n’Anglada (la pancarta diu exactament el contrari) ni al trasllat del poliesportiu per esponjar el barri.

El tema de fons, tanmateix, és més greu. El PSC posa en qüestió el dret d’una entitat a existir més enllà del moviment associatiu tradicional, l’estigmatitza i l’acusa de dividir i crispar. I és en aquest punt on CiU és intransigent: sempre estarem al costat de les entitats que pacíficament i democràticament vulguin aportar el seu actiu per millorar un barri o la ciutat.

Lamentem, que en algunes concentracions hi hagi hagut incontrolats. És inadmissible, però no podem acceptar que l’Equip de Govern Tripartit renunciï a exercir un paper d’arbitratge i mediador entre les diverses sensibilitats que hi ha a Ca n’Anglada.

Terrassa no necessitat exabruptes partidistes de volada curta, de crispadors crispats, sinó actituds generoses i compromeses que afrontin els problemes amb honestedat i fermesa.

ORDENANCES 2008: POCA SENSIBILITAT SOCIAL

Les ordenances fiscals són l’instrument pel qual l’Ajuntament obté, per mitjà dels diferents tributs, una part significativa dels seus ingressos. Reflecteixen quin és el tarannà del Govern de torn. I, novament, hem de lamentar que el Tripartit no fa cap gest significatiu per amarar la seva actuació d’un clar compromís social. No ho fa quan incrementa els tributs per sobre de la inflació real. No ho fa quan no accepta la congelació de l’impost de Béns Immobles (IBI) en un moment en què s’han apujat les hipoteques i moltes famílies de Terrassa pateixen per arribar a finals de mes. O no ho fa quan, amb la taxa de residus i l’IBI, s’ha de continuar pagant dos cops pel mateix concepte. Es manté, doncs, un estil poc sensible a les necessitats reals dels terrassencs, un estil en què el component social massa sovint hi té una funció merament decorativa.

L'ASSIGNACIÓ D'ESPAIS DE LA T-SUD: UNA HIPOTECA PER AL FUTUR

Arran de la decisió d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA) sobre l’assignació d’espais a la nova Terminal Sud de l’Aeroport de Barcelona, set reflexions en veu alta i una conclusió:

1.- La Generalitat de Catalunya ha actuat de mera espectadora

De fet, aquesta ha estat la màxima ambició en tot el procés. José Montilla ha arribat a expressar la seva satisfacció perquè la decisió final s’hagi pres “amb coneixement de la Generalitat”. Hi ha una manca total de lideratge.

No hi ha consorci ni tampoc previsió que aquesta qüestió es desbloquegi a curt o mig termini. Més enllà, el Tripartit vota en contra d’una proposta de resolució de CiU per tal que les institucions catalanes tinguin majoria el consorci que hagi de gestionar l’Aeroport.

2.- L’assignació s’ha fet responent als interessos d’AENA, no de Catalunya

AENA ha bastit un model aeroportuari basat en la centralitat de Barajas i la supeditació que hi té la resta del sistema aeroportuari de l’Estat. AENA ha de rendibilitzar la terminal T-4 de Madrid, emprada com a hub per Iberia, i impedir que el creixement d’altres aliances en d’altres aeroports esdevingui una competència prou sòlida que posi en risc el seu desenvolupament.

3.- Hi ha hagut una actitud passiva per part de l’ens responsable d’assignar els espais

No s’han incentivat les ofertes per mitjà d’una política comercial proactiva que permetés al Prat de competir amb tarifes i serveis amb d’altres aeroports. Simplement perquè la dependència d’AENA ho ha impossibilitat. Les aliances i companyies, amb incentius potents, haguessin pogut plantejar ofertes més ambicioses.

4.- El concepte de “revocabilitat” és fal·laç

La gran idea força que justifica el procés, a criteri del Govern i d’AENA, és la seva pretesa revocabilitat, en ser un procés d’assignació i no d’adjudicació. Això hauria d’impedir que el procés d’assignació d’espais de la T-Sud generés valor borsari en les empreses beneficiàries, davant d’un imminent canvi d’accionariat. És un argument poc sòlid.

En qualsevol procés d’aquesta naturalesa o similar (concessions administratives) hi ha marge de revocació si l’empresa concessionària no compleix les previsions establertes en els plecs. Tanmateix, aquest és un procés feixuc, en tots els casos, del qual es desprenen conseqüències econòmiques en termes de drets indemnitzatoris i no és d’aplicació automàtica.

5.- S’ha premiat qui no aposta per l’Aeroport de Barcelona

S’ha afavorit “One World”, que vol dir Iberia i Clickair (que hi té codis compartits). Iberia ha deixat clar que no aposta pel Prat com a hub. De fet està desmantellant la seva presència a Barcelona i transformant-la en baix cost.

AENA permet traslladar l’actiu més rendible d’Iberia, el Pont Aeri, a la nova Terminal Sud.

Per contra, es castiga Sky Team que en aquests moments és l’aliança que opera més vols al Estats Units (Nova York i Atlanta amb dues companyies diferents: Delta i Continental). Traslladant-la a la T-Nord, s’impedeix treure rendiment i capacitat als vols intercontinentals que operi des de la T-Sud.

6.- La concentració dels ponts aeris a la T-Sud reforça el paper del Prat com alimentador del hub de Madrid

La concentració de tots els ponts aeris (Iberia, Spanair...) a la T-Sud reforça la idea d’un Aeroport de Barcelona orientat a alimentar l’Aeroport de Barajas. Gràficament Tramosa diu que amb aquesta aposta “el Prat esdevé la T-5 de Madrid”.

7.- Es limiten les potencialitats futures de l’Aeroport

El rellevant en l’adjudicació dels espais no és la foto actual, sinó la capacitat de desplegar totes les potencialitats futures. I, des d’aquesta perspectiva, és evident que Iberia fa de tap: no creix ni deixa créixer.

Conclusió: Amb la decisió d’AENA, l’Aeroport de Barcelona perd opcions d’esdevenir un hub intercontinental en un termini raonable i tendeix a consagrar la seva especialització en vols de baix cost. S’ha hipotecat greument el desenvolupament futur de la infraestructura més important del país a nivell estratègic.